Categoria: Evolució

A continuació tens diversos fragments de dos articles de David Bueno (catedràtic de genètica de la UB).

TRIA LA TEVA PARELLA

Una de les preocupacions de moltes persones és trobar la seva parella ideal, tant per avenir-se com a persones com, potser de manera més inconscient, per tenir fills sans. En aquest sentit, no es tracta de buscar una certa “qualitat genètica” en la parella, sinó que la combinació de les variants gèniques dels dos progenitors sigui prou satisfactòria perquè els fills, en heretar-les siguin sans.

Ja fa unes quantes dècades que van aparèixer les agències matrimonials, que cercaven la parella “ideal” per a cada persona segons uns tests psicològics. Ara, però, l’aplicació dels coneixements genètics i de les tècniques d’anàlisi de material hereditari han fet possible realitzar tests genètics amb aquesta finalitat. El 2007 va néixer la primera empresa als Estats Units. La idea és molt simple: analitzar determinats gens implicats en el funcionament del sistema immunlògic adequat per als descendents, però en realitat va molt més enllà, perquè aquests gens també participen en els processos instintius d’atracció sexual, entre els quals hi ha l’olor corporal pròpia de cada persona.

En certa manera és el que instintivament fem quan cerquem parella: avaluar la compatibilitat genètica en funció, entre altres característiques, de la seva olor. Ja fa temps que se sap que aquesta és una de les barreres biològiques contra un excés de consanguinitat. La consanguinitat representa un problema biològic, atès que augmenta molt les possibilitats que s’ajuntin en una mateixa persona dues variants gèniques idèntiques que no siguin plenament funcionals, la qual cosa provocaria una malaltia genètica.

Doncs bé, hi ha estudis que indiquen que hom se sent atret per aquelles persones que tenen variants gèniques diferents de les seves, una manera instintiva d’evitar la consanguinitat, i que ho avaluem mitjançant l’olor corporal.

DONES FIDELS I HOMES ADÚLTERS

Tradicionalment, els humans ens hem comportat de forma monògama quant a la cura de la descendència, la qual cosa no exclou que durant l’etapa reproductora una femella es pugui aparellar amb diversos mascles i un mascle amb diverses femelles. Tanmateix, l’esforç que esmercem en la reproducció és clarament asimètric, atès que les femelles són les que posseeixen els òrgans i la fisiologia adequats per gestar i alletar les cries. Això genera un fort esbiaix entre ambdós sexes respecte a la possibilitat de realitzar aparellaments diversos.

Genèticament parlant, la reproducció és l’acte egoista de passar les variants gèniques pròpies a la descendència. En aquest sentit s’ha proposat que, per a les femelles, el fet que el “seu” home s’aparelli amb altres femelles (adulteri masculí) no suposa cap desavantatge quant al manteniment de la seva nissaga genètica, ja que, tenint en compte la tradicional monogàmia quant a la cura dels descendents, el seu home hi continuarà contribuint. En canvi, per al mascle, l’adulteri femení suposa un clar desavantatge quant a l’acte egosita de transmetre els seus gens, atès que haurà de contribuir a alimentar i protegir descendents que no portaran les seves variants gèniques. També hi ha qui diu que les femelles podrien tenir una certa preferència pels mascles adúlters, perquè així els seus descendents també podrien heretar aquesta característica, la qual cosa contribuiria a expandir les variants gèniques de la femella a través dels adulteris dels seus fills.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Clicant aquí pots veure un llistat dels diferents fòssils d’homínids trobats.

De nou un text del catedràtic de genètica de la UB David Bueno.

EL DESENVOLUPAMENT TÈCNIC I CULTURAL: UNA NOVA SELECCIÓ NATURAL ?

Perquè una adaptació quedi reflectida en l’evolució, cal que hi hagi una base genètica prèvia i que la selecció natural l’afavoreixi. En aquest sentit, hi ha constància que el desenvolupament tècnic i cultural ha actuat a manera de selecció natural sobre la nostra pròpia espècie. Un bon exemple n’és la capacitat de pair la llet durant tota la vida, una característica que presenta la meitat de la població humana. L’altra meitat, en canvi, la perd cap als dos anys d’edat.

La possibilitat de pair la llet ens la dóna un enzim de l’estómac que la qualla. Per als mamífers, que alletem les cries, és de vital importància per a la supervivència inicial dels descendents. Tanmateix, tots els altres mamífers  perden la capacitat de digerir la llet quan se’ls comencen a desenvolupar les dents. Això provoca la fi de l’alletament, i permet que la femella pugui iniciar una nova gestació. En cas contrari, el temps d’alletament podria ser molt més llarg, la qual cosa entraria en conflicte amb l’instint de reproducció de la mare. Per aquest motiu la selecció natural ha afavorit una determinada variant d’aquest gen que es desconnecta a una determinada edat.

Les persones que podem pair la llet tota la vida tenim una variant d’aquest gen que no es desconnecta mai, a causa d’una mutació que va aparèixer fa uns 9.000 anys. Què va passar en aquella època ? Doncs que es va produir un dels salts cientificotècnics i socioculturals més importants de la humanitat, la revolució neolítica, que va permetre que canviéssim l’estil de vida de caçadors-recol·lectors pel d’agricultors i ramaders. I el desenvolupament de la ramaderia ens va proporcionar una font d’aliment molt rica en nutrients essencials: la llet dels animals. Per aquest motiu, aquesta mutació va resultar molt avantatjosa, i la selecció natural la va afavorir.

Tanmateix, si és tan beneficiosa, per què actualment no la tenim totes les persones ? Doncs perquè el mateix desenvolupament cientificotècnic va propiciar que poc després es descobrissin els ferments que quallen la llet i permeten obtenir formatge, iogurt i quèfir. Aquest procés fa la llet més duradora, i també fa innecessària la presència d’enzims a l’estómac, atès que ens permet menjar derivats làctis ja quallats. En conseqüència, aquesta nova descoberta cinetificotècnica va alliberar les persones que no podien pair llet líquida d’aquesta pressió selectiva, i ambdues variants gèniques van perdurar, fins a l’actualitat.

Cap on conduirà el desenvolupament tècnic la nostra evolució ? És que potser hem substituït parcialment la selecció natural sobre la nostra espècie per una selecció, diguem-ne, cientificotècnica ? Afectarà també els nostres instints i, de retruc, la nostra cultura ?